dissabte, 16 de setembre de 2017

Srinivasa Ramanujan

Article aparegut a la revista de l'IES Josep de Ribera

Per a qui no haja sentit mai el seu nom, potser li resulte estrany que estiguem parlant d’un matemàtic. O pot ser pense que es tracta d’algun personatge de l’antiguitat. Però Ramanujan va viure a principis del segle XX, i a pesar de les barreres que els seus orígens li van posar, el seu interès i fascinació pels nombres el van portar a descobrir propietats molt interessants dels mateixos. Pot ser les mateixes condicions de les que parlem van fer que la seua vida fóra curta, però intensa, almenys en descobriments matemàtics. Va nàixer a l’Índia i després va viure a Gran Bretanya, convidat per la Universitat de Cambridge, per acabar tornant a l’Índia on va morir amb 32 anys.

Ramanujan va nàixer en 1887 en una família humil d’Erode, quan l’Índia pertanyia a Gran Bretanya. Son pare treballava en una botiga de la localitat i no estava molt a casa, pel que va ser sa mare la que li va transmetre les tradicions hinduistes dels bramans, la literatura tradicional i les cançons, així com la pràctica necessària per seguir fidel a les seues creences, especialment en l’oració i l’alimentació. Aquesta pràctica l’acompanyaria tota la vida, i cal destacar que Ramanujan va seguir el règim vegetarià que li demanava les seues creences en tot moment, fins i tot durant la primera guerra mundial a Gran Bretanya, on hi havia una gran escassetat de verdures. Això, pot ser no era molt comprés per la societat britànica, però formava part de la seua personalitat i de la seua manera d’entendre la vida. Però Ramanujan sempre va trobar gent que el va recolzar i el va comprendre, encara que el seu pensament fóra molt diferent, com els matemàtics anglesos Godfrey Hardy i John Littlewood, que van veure el geni de Ramanujan i van saber ser companys i amics per damunt de les diferències culturals. Amistat més valuosa encara quan, per la formació autodidacta de Ramanujan, la seua visió intuïtiva de les matemàtiques xocava amb la més formalista de Hardy, que va suplir i va completar moltes de les intuïcions de Ramanujan, complementant-se perfectament.

Les seues primeres passes matemàtiques les va fer a l’Índia, on unes vegades per casualitat i altres per interès dels seus professors va tindre a l’abast llibres amb coneixements matemàtics que va devorar ràpidament. El seu geni va ser reconegut pels seus professors, que el van invitar a participar en la revista de la Societat Matemàtica de l’Índia. En aquesta revista va publicar el problema de calcular la suma de la següent sèrie infinita:


Una sèrie infinita és una suma d’infinits termes que pot acabar donant un resultat finit (pel que es diu que convergeix) o, pel contrari tendir a infinit amb resultats cada vegada més grans. Una de les més típiques és la següent:


I les sèries infinites eren una de les grans aficcions de Ramanujan, com hem vist que va fer a l’Índia i seguiria fent una vegada a Anglaterra. La sèrie proposta per Ramanujan no va ser resolta per ningú durant sis mesos, fins que ell mateix va donar la solució, una solució general per a aquest tipus de sèries, però que nosaltres reduirem al cas concret que hem proposat. La sèrie s’entén més fàcilment si es parteix de la solució, que és 3. Si tenim en compte que 
podrem fer:
i tornem a començar, perquè l’últim número que apareix és
Així:

Amb el 16 tornem a fer el mateix
I amb el 25 el mateix

I així fins l’infinit. Substituint-ho tot, queda finalment

Podem continuar substituint totes les vegades que vulguem. Sembla un joc, però és el tipus de coses que feia Ramanujan, i com moltes de les matemàtiques que es fan com jocs, acaben aplicant-se a multitud de situacions en molts àmbits.

Una altra de les sèries que va inventar Ramanujan és una relacionada amb el número π. Ja sabeu, la relació entre el diàmetre de la circumferència i la seua longitud, però que apareix en multitud de situacions en Matemàtiques i en les seues aplicacions en moltes ciències. Abans de Ramanujan ja es coneixien moltes sèries que convergien a π, però cap de forma tan ràpida com ho fa aquesta, és a dir, que només sumant uns pocs termes, ja ens dóna molts decimals correctes de π. És aquesta:


Un poquet més complexa, clar està. Si voleu provar-la, recordeu que 

Queda, doncs:


Ramanujan tenia una gran capacitat per a operar amb nombres i descobrir les seues propietats. Segons el seu amic Hardy “cada nombre natural és un amic de Ramanujan” i es diu que Ramanujan veia en cada equació descoberta “un pensament de Déu”. Es conta que quan Hardy va anar a visitar-lo a l’hospital en el que estava ingressat, li va comentar que havia anat en un taxi el número del qual no tenia massa rellevància, era 1729. Ramanujan li va contestar “no és cert, és el número més xicotet que es pot posar com a suma de dos cubs” i li ho va especificar immediatament:


Efectivament, la comprensió de Ramanujan del funcionament dels números era excepcional. Si voleu saber més d’ell, podeu veure la pel·lícula “El hombre que conocía el infinito”, a més que podeu trobar infinitat d’informació sobre ell en internet, com la pàgina que mostra la seua fórmula per a calcular π i calcula els dígits que li demanem: http://keisan.casio.com/exec/system/1355104874. A més, sempre podeu posar Ramanujan en youtube i vos eixiran molts vídeos amb les seues contribucions.

dissabte, 27 d’agost de 2016

TRADICIÓ I FUTUR

Llig últimament articles a diferents llocs parlant de la història de les corregudes de bous a Xàtiva, de Salvador Català a Levante i de Josep Sanchis al llibre de Fira, que s’afegeixen a altres que últimament han versat sobre el tema, arran de la decisió de l’equip de govern de no programar més corregudes de bous fent cas al resultat de la consulta ciutadana celebrada en maig.
Sembla que hi ha una certa intenció de voler parlar de la “tradició” de les corregudes de bous a la nostra ciutat, tradició innegable d’un espectacle de moda fa uns anys, en el que se celebraven corregudes de bous i “novilladas” en Falles i Fira, amb prou bona afluència. Fins i tot, es programaven espectacles “per a xiquets” com el “Bombero Torero”, en el que, a més de maltractar un animal, es denigrava a persones afectades de nanisme que participaven en l’espectacle. Recorde haver anat de menut a veure aquest despropòsit i haver-me sorprès de veure la gran quantitat de sang de l’animal maltractat. Tot això, per sort, té els dies comptats, els espectacles taurins tenen cada vegada menys afluència, menys afició, i estan condemnats a desaparèixer quan es vaja retirant el suport de les institucions. Al cap i a la fi, això és el que ha passat a Xàtiva, no s’ha prohibit res, però resulta impossible fer una correguda de bous si no és en un recinte titularitat de tota la ciutadania, i la ciutadania ha dit que no vol.
Reivindicar la tradició d’un espectacle, d’un costum, no és suficient per a defensar la seua continuïtat. El que fa quaranta anys era normal, hui en dia es troba rebutjat completament per la societat, una societat, per sort, en contínua evolució a la recerca d’uns plantejaments més justos, solidaris i respectuosos amb el nostre entorn. La discriminació de persones amb diverses disfuncions està mal vista hui en dia. La lluita contra el masclisme és cada vegada més clara, destapant discriminacions que fins ara semblaven normals a la societat (només cal veure la campanya a les xarxes contra el sexisme en els Jocs Olímpics, tolerat fins fa poc). El respecte a la resta d’éssers vius amb el que compartim aquest planeta i que tenim obligació de conservar, és una convicció que es troba cada vegada més arrelada a la societat. No podem construir un futur en pau i en harmonia amb la Terra si mantenim violència gratuïta amb altres animals.

Com a nacionalista valencià, valore profundament les tradicions del meu poble, però sé distingir, com ho fa la majoria, les tradicions bones de les roïnes. No se m’ocorreria assegurar que “medir” amb el mocador pot curar una indigestió, encara que m’ho han fet i considere que s’ha de recordar el costum. Tampoc crec que algunes de les cançons “masclistes” del repertori tradicional valencià i que canta el nostre conciutadà Pep Gimeno siguen per a alguna cosa més que escoltar-les amb el record d’uns temps que esperem no tornen mai. Esperem que així siga també amb el maltracte animal i esperem que s’eradique en totes les seues versions en un futur. A Xàtiva ja hem donat un pas important. No som els únics i no serà l’últim.

dijous, 21 de juliol de 2016

Comiat d'uns anys intensos: nova etapa

Informe presentat a l'assemblea
Des de l’últim Congrés Local, celebrat en novembre de 2012, aquest col·lectiu ha aconseguit molts dels reptes que s’havia plantejat, superant, en alguns casos, les millors expectatives. Per una banda, hem augmentat la representació a l’ajuntament, contribuint a la desfeta del PP en les passades eleccions municipals, i entrant en el govern després de vint anys de majories absolutes del PP. En aquelles eleccions vam aconseguir una regidoria més i vam passar de 1872 vots (12,02%) a 2216 vots (13,9%). Per altra banda, el mateix dia aconseguíem ser la força més votada a les eleccions autonòmiques amb 3878 vots (24,8%) i, participant en diferents coalicions, vam tornar a ser la primera força de l’esquerra en les eleccions generals, només superats pel PP, amb 4414 vots (26,8%) i 4834 vots (30,0%) respectivament. A més del bon resultat en les eleccions europees de 2014.
Així mateix, durant aquests anys l’activitat del col·lectiu ha sigut molt intensa, hem fet les campanyes corresponents a les eleccions esmentades, i hem organitzat dos processos de primàries que van donar lloc a les seues campanyes. Ens hem fet presents en la societat xativina amb multitud d’actes: presentacions de llibres, documentals, rutes, hem estat presents en el dia de la dona, hem realitzat xarrades, de vegades multitudinàries, dels nostres càrrecs institucionals, activitat que hem intensificat últimament amb els “governs amb Compromís”. També hem institucionalitzat l’esmorzar de fira, al que cada any aconseguim congregar més gent. Hem continuat la nostra presència en les xarxes, millorant la web i augmentant considerablement els seguidors a facebook i twitter. Així mateix, hem continuat elaborant butlletins informatius, repartint-los per la ciutat i en els diferents actes que hem realitzat.
L’últim any ha sigut especialment intens, amb la nostra incorporació a l’equip de govern en regidories de molta responsabilitat, la celebració de dues conteses electorals i d’un congrés nacional i d’un comarcal. Especialment per a mi ha sigut complicat compatibilitzar la meua tasca professional i les responsabilitats a l’ajuntament i al col·lectiu. Si algú considera que he fallat en algun moment, des d’ací li demane disculpes. Considere que el camí que l’últim congrés ens ha marcat de separació de tasques serà molt positiu en aquest aspecte.
Aquestes serien les dades, però, donat que hui m’acomiade d’aquest càrrec voldria aprofitar i agrair a les persones que han format part de l’última executiva: Salva Moscardó, en acció electoral, Cristina Suñer, en política municipal, Empar Penadés en comunicació i Maite Díaz primer i Loles Barberà després en finances, ells, com tot el col·lectiu en general, han contribuït en la seua part a que el projecte anara endavant. Durant aquest temps el nostre col·lectiu també ha estat representat per Josep Maria Sebastià en la secretaria comarcal, i Cristina primer i Reis Gallego després en l’executiva nacional, fent que el nostre col·lectiu fóra visible a tots els àmbits, amb els avantatges que això suposa.
De la mateixa manera, i seguint amb l’acomiadament, com suposareu, emotiu per a mi, he de recordar els anys que han passat des de març de 2002 en què vaig accedir per primera vegada a la secretaria local. En aquell moment no teníem representació a l’ajuntament i ara governem. Durant eixos anys hem inventat moltes de les formes de fer política que ara també fan els altres grups, des de la utilització d’internet i les xarxes als butlletins informatius, i sempre oposant-nos de forma ferma a les velles maneres de fer política. Per posar-vos un exemple, hui he trobat un article meu signat com a secretari local que feia referència a la fira de 2002 i que es titulava “els negocis de Rus”: hui estaria encara d’actualitat.
En les executives en les que he tingut aquest càrrec he tingut l’oportunitat de treballar amb molts companys. Hui els tinc a tots i totes presents, els que estan ací i els que no estan, així com també a totes les persones del col·lectiu que s’han implicat de forma gratuïta i sense demanar ni esperar res a canvi, sense tots ells no estaríem on estem ara.
Tots nosaltres, aquest col·lectiu, mai ens hem apartat d’allò que creiem, mai hem deixat de veure clar que el nostre objectiu és una Xàtiva més oberta, més arrelada amb els seus orígens i més conscient del seu futur. Amb transparència, igualtat, oportunitat per a totes i tots i solidària. I mai hem deixat de lluitar per construir un País Valencià on Xàtiva siga un referent. Estic convençut que la nova executiva que hui triarem seguirà el camí que hem marcat.

dissabte, 30 d’abril de 2016

Guillem Agulló

Intervenció en la moció per sumar-se al reconeixement institucional a Guillem Agulló

Ens sumem, a proposta del Consell de la Joventut de Xàtiva, al reconeixement a Guillem Agulló fet per les Corts Valencianes, un reconeixement que intenta suplir la doble injustícia que va suposar el seu assassinat i la impunitat amb la que el responsable de la seua mort, condemnat només per “reyerta” ha viscut els darrers anys. En primer lloc, com esmenta la moció, després d’haver sigut condemnat a 14 anys, el seu assassí en va complir només 4.

I a més cal recordar que el nostre company i actual eurodiputat, Jordi Sebastià, va realitzar una gran investigació periodística sobre el grup d’ultradreta “Frente Antisistema”, al qual pertanyia l’assassí de Guillem. Aquesta investigació va portar a l’operació Panzer en la qual van ser acusats 18 neonazis, pertanyents al grup, amb contactes en altres països d’Europa, al qual se li van intervenir armes de foc i propaganda nazi. Després de tardar nou anys en realitzar la instrucció i d’haver destruït proves fonamentals, el judici va durar només tres dies, es va dictar sentència en tan sols 15 i les escoltes de la Guàrdia Civil, sorprenentment, van estat considerades il·legals. Finalment els 18 acusats van ser absolts.

Aquesta impunitat mostra la permissivitat amb el feixisme que encara suportem en la nostra societat, una impunitat amb la que cal acabar: l’auge del feixisme i del nazisme ens obliga a estar alerta amb uns moviments que busquen acabar amb els nostres valors de tolerància i democràcia.
El record de Guillem ens obliga a lluitar més encara per un món on la intolerància quede per sempre desterrada, un record que sempre ens farà dir: Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.

dilluns, 7 de març de 2016

Un Pla d'Igualtat que ens fa a totes i tots més persones

Intervenció a la presentació del Pla d'Igualtat de l'Ajuntament

Des de la regidoria de Recursos Humans agafem amb il·lusió l’aplicació d’aquest pla, fruit d’anys de treball de la comissió i de la proposta sobre plans d’igualtat que vam aprovar al ple en abril de 2012, a proposta de Compromís.

Ha sigut un treball molt positiu, però ara ve la part més satisfactòria, que és posar en pràctica tot el que s’ha aprovat. Encara que inconscientment, i per la nostra convicció política i el nostre concepte de les relacions entre les persones, intentem aplicar en tots els àmbits la no discriminació per raó de sexe i els principis d’igualtat, el fet de tindre unes línies, uns objectius concrets i temporitzats, ens obligarà a posar-los en pràctica i eliminar qualsevol resta de discriminació en allò que portem endavant.

Hi ha molts punts del pla que són d’aplicació directa de la nostra responsabilitat, com els relacionats amb els processos de selecció de personal i de promoció interna o la facilitació a la plantilla la conciliació de la vida familiar, personal i familiar. Podríem destacar l’anàlisi previ de la infrarepresentació de les dones en un àmbit on es produisca una oferta pública d’ocupació, el que pot fer incloure en les bases que, en cas d’empat, el lloc siga obtingut per una dona; o en l’àmbit de la formació, l’oferiment de cursos en habilitats directives per a les dones que ajuden a superar l’escletxa salarial o els cursos per a tot el personal de llenguatge no sexista. En resum, tots els contemplats en el pla tenen implicació en la meua regidoria perquè la tenen en tot l’àmbit de l’ajuntament.

Per tant, vull garantir-vos que m’implicaré al màxim per tal que tots els punts es desenvolupen, i ho faré de cor, i amb el sentiment, com a home, que l’aconseguiment de la igualtat entre els sexes ens beneficia a totes i tots, perquè elimina la discriminació cap a les dones i implica als homes en aquesta eliminació i en l’aconseguiment d’un repartiment de responsabilitats en tots els àmbits de la vida que ens fa a totes i tots més persones. Per tot això també vos demane que vos impliqueu totes i tots al màxim per aconseguir l’acompliment del pla.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Normes de Castelló

Intervenció al ple recolzant el reconeixement com a Bé d'Interés Cultural de les Normes de Castelló

Hui podem participar d'un reconeixement històric. Del reconeixement a les diferents entitats i personatges valencians que el 21 de setembre de 1932 van signar les Normes de Castelló. En l'acord van participar les principals entitats valencianistes de l'època, escriptors i filòlegs, i entre ells, el nostre conciutadà Francesc Bosch i Morata.

Un acord, fruit de la preocupació per dignificar la nostra llengua per part de la societat valenciana, unida a les expectatives de canvi que es van obrir a la República. Un gran avanç per a la nostra llengua després de segles d'haver sigut apartada de les institucions. Encara que la dictadura posterior va tornar a perseguir el valencià, l'acord ens va deixar unes normes que tenien el suport de tota la societat, utilitzades per tots els mitjans i escriptors i ensenyades en els diferents cursos organitzats per institucions com lo Rat Penat. Per tant va contribuir decididament a la supervivència i dignificació de la nostra llengua.

Però el més important d'aquest acord va ser el fet que les normes ens mantenien units a totes les terres del nostre àmbit lingüístic, mantenien la uniformitat ortogràfica amb les aprovades per l'Institut d'Estudis Catalans, i permetien, per tant, la uniformitat d'una llengua parlada, hui en dia, per més d’onze milions de persones. Tot açò suposa que els diferents mitjans de comunicació, escrits i digitals, les editorials o qualsevol producte informàtic puguen utilitzar la mateixa normativa per tot l'àmbit lingüístic.
Posteriorment, l'aconseguiment de l'Estatut d'Autonomia per al País Valencià, l'aprovació de la llei d'ús i la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, van possibilitar la utilització del valencià com a vehicle d'ensenyament i la creació d'eines per estendre cada vegada més el seu ús.

El major reconeixement que podem fer als signants de les Normes del 32 és recollir el seu esperit i garantir la utilització de la nostra llengua a tots els àmbits, sense entrebancar l'intercanvi entre les diferents àrees lingüístiques. És per tant un repte del nou govern valencià i dels diferents governs a les institucions valencianes normalitzar el seu ús amb la recuperació de la televisió valenciana, la recepció de televisions d'altres terres del nostre àmbit lingüístic, el foment de l'ús del valencià a tots els mitjans de comunicació i la garantia de l'ensenyament en valencià a tots els nivells educatius. Una tasca de la que tampoc ha de fugir el govern de l'estat, un estat que té, en la nostra llengua, la segona més parlada, fet que no es nota gens en els llocs on té responsabilitat.

Per tant, des de Compromís Xàtiva demanem que es done recolzament a aquest reconeixement merescut, demanat des de fa anys per iniciativa dels nostres companys de Castelló de la Plana, i reconegut finalment pel Consell de la Generalitat amb la proclamació de Bé d'Interés Cultural per a les Normes de Castelló.

dimecres, 23 de setembre de 2015

Raimon, fill predilecte de Xàtiva

Aquestes són les meues raons per a que Raimon siga nomenat fill predilecte de Xàtiva.

Ens trobem, per fi, davant l'acompliment d'un deute de Xàtiva amb un dels seus fills més il·lustres, el cantant, compositor, poeta, lluitador per les llibertats i per la nostra llengua, Ramon Pelegero Sanchis, Raimon.

Moltes veus s'han alçat per tal que la nostra ciutat s'afegira a les nombroses distincions que ha tingut el nostre conciutadà a nivell internacional, i especialment als països amb els que compartim llengua i cultura. Algunes d'aquestes distincions tan importants com el premi d'honor de les lletres catalanes o el doctorat honoris causa de la Universitat d'Alacant. Altres tan senzilles com una aula de música a l'institut Josep de Ribera de la nostra ciutat. Ha hagut demandes de ciutadans i d'associacions per tal que s'acomplira el deute per part del nostre Ajuntament, especialment del Consell Escolar Municipal que el 28 d'abril de 2010 va aprovar per unanimitat sol·licitar la medalla de la ciutat per al nostre cantautor universal. Hui, per fi, com he dit, complim eixe deute, deixem de fer el ridícul i fem justícia amb un xativí universal.

Raimon complirà enguany 75 anys, molts dels quals dedicats a la música, durant els quals ha sigut un exemple de fidelitat a la nostra llengua en temps difícils.
Ha musicat poemes d’autors en la nostra llengua com Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Timoneda o Salvador Espriu, fent-los conéixer a molta gent. Especialment és important l’atenció als nostres clàssics del segle XV, fent-nos sentir orgullosos de les obres escrites en la nostra llengua.
Ha portat el nom de Xàtiva per tot el món, a Barcelona, a París, a Nova York, a Tòquio, i ho ha fet en valencià, sense cap complex.
Ens ha fet sentir molt, amb cançons íntimes, amb cançons que ens han fet sentir identificats. Jo he anat a molts llocs, especialment a les terres on es parla la nostra llengua, he dit “sóc de Xàtiva” i m’han dit: “ah, sí, el poble de Raimon”.

En fi, Raimon no ha oblidat mai les seues arrels, i ens ha recordat que no cal oblidar, no cal oblidar d’on venim,
d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.