S'ha mort Josep Vicent Marqués

El meu record per a ell. No sé el que pugueu pensar vosaltres d'ell, però per a mi va ser un punt d'inflexió en la meua concepció del món quan el vaig escoltar parlar en la sala d'actes del Campus de Burjassot en una tertúlia sobre feminisme. Pot ser eren coses que no m'havia plantejat mai, i convindreu amb mi que em va convéncer molt més un altre home, que veia natural la igualtat de papers home-dona, que qualsevol altra cosa. I a més, clar, tot el que ha fet per aquest país. Que estiga en pau.

Davall el sol del Sàhara... Un oasi al desert

Felicitacions a tots els que van participar en l'espectacle del divendres passat al Gran Teatre, en benefici de l'Associació d'Amics del Poble Saharaui, va ser emocionant. La causa és bona, la gent de l'associació també, i va ser molt bonic veure tanta gent coneguda a l'escenari, des dels imprescindibles Feliu Ventura i Botifarra fins la gent del Cor Polifònic, l'Escola de Danses, la Bicicleta Teatre... És molt bonic veure com la gent que veus sovint, alguns tots els dies perquè són companys o alumnes, és capaç de dedicar el seu temps a aquestes coses. Em va passar el temps volant, ni em vaig enterar de com passava. I Toni Martínez Mollà ho va coordinar tot de categoria. Però sempre hi ha algú que destaca. I no puc deixar de recordar les paraules de Feliu Ventura, dient que el que estàvem fent no era només un acte solidari per cobrir unes necessitats, en aquest cas la de portar eixos xiquets uns mesos en estiu, sinó un acte de reivindicació. Un acte per a demanar justícia per a un poble que, des de fa molts anys viu exiliat al desert, un poble que no pot ser lliure. Em sap mal, a mi, comparar-lo amb el nostre, perquè ells no poden ni viure al seu país. Se m'ha passat pel cap, fins i tot, de proposar que vinguen tots a viure a l'estat espanyol, ja que va ser ell el qui els va abandonar. Però com! Ells volen viure al seu país, perquè l'estimen, com ens passa a nosaltres. I no seran lliures fins que ho aconseguesquen.