dimecres, 9 d’octubre de 2013

Aquest és el meu País

Article publicat en Levante-EMV el 9 d'Octubre de 2013

Com Vicent Andrés Estellés, del qual fa vint anys de la seua mort, m’agenolle amb reverència i prenc un grapat de pols, perquè aquest és el meu País. I quan dic País, amb majúscula, com escrivia Vicent, vull dir nació, vull dir terra, gent, sentiments, tradicions, llengua, història, patiments, esperances, injustícies, futur. Parle del Regne que va fundar fa 775 anys Jaume I, que va patir la desfeta d’Almansa i la crema de Xàtiva. De la terra i la gent que va trobar en el concepte de País Valencià una esperança de futur. Vull dir una terra i una gent amb suficient entitat per a decidir què és el que volem i cap on volem anar, què necessitem, quines són les nostres prioritats i què fem amb els nostres diners.

Pot ser alguns diran que potser la majoria de valencianes i valencians no volen certes ‘aventures sobiranistes’, en paraules dels partits centralistes, que sí volen altres nacions del nostre estat. Però jo els diré que el que segur que sí volen els valencians i valencians és no ser la quarta autonomia que menys rep en inversions de l’Estat; no ser l’única autonomia amb un PIB menor de la mitjana (després de més de 18 anys de govern del PP) i que dóna més que rep al conjunt de l’Estat; no tindre una autopista que la recorre de nord a sud i per la qual s’ha de pagar mentre en altres autonomies viatgen de bades. Segur que les valencianes i valencians voldrien tindre una connexió ferroviària com cal amb Europa, o senzillament, entre les capitals valencianes i no que Madrid estiga més prop de València o Alacant per tren que Alacant de Castelló de la Plana. I segur que la majoria volen que ens tornen els 11.000 milions de deute històric que ens deu Madrid.

I a més, els que parlem i estimem la llengua pròpia dels valencians, segur que voldríem poder expressar-nos
sempre en ella,  que no ens impediren parlar-la ni la Guàrdia Civil, com a Carles Mateu, ni cap organisme públic, encendre el televisor i sentir-la parlar en més d’una cadena. Segur que les valencianes i valencians volen ser respectats, considerats i tinguts en compte, encara que sempre n’hi ha que, encara que els ignoren, prefereixen seguir oferint glòries a Espanya. Per això crec que el 9 d’octubre no és un dia per a pidolar, demanar o fins i tot reivindicar un poquet més. És un dia per a exigir el que és nostre, el que ens pertany per història i raó, el que per democràcia demanaria el poble valencià si li deixaren parlar. Que ni tan sols li van preguntar si li agradava l’estatut o no.