dimecres, 23 de setembre del 2015

Raimon, fill predilecte de Xàtiva

Aquestes són les meues raons per a que Raimon siga nomenat fill predilecte de Xàtiva.

Ens trobem, per fi, davant l'acompliment d'un deute de Xàtiva amb un dels seus fills més il·lustres, el cantant, compositor, poeta, lluitador per les llibertats i per la nostra llengua, Ramon Pelegero Sanchis, Raimon.

Moltes veus s'han alçat per tal que la nostra ciutat s'afegira a les nombroses distincions que ha tingut el nostre conciutadà a nivell internacional, i especialment als països amb els que compartim llengua i cultura. Algunes d'aquestes distincions tan importants com el premi d'honor de les lletres catalanes o el doctorat honoris causa de la Universitat d'Alacant. Altres tan senzilles com una aula de música a l'institut Josep de Ribera de la nostra ciutat. Ha hagut demandes de ciutadans i d'associacions per tal que s'acomplira el deute per part del nostre Ajuntament, especialment del Consell Escolar Municipal que el 28 d'abril de 2010 va aprovar per unanimitat sol·licitar la medalla de la ciutat per al nostre cantautor universal. Hui, per fi, com he dit, complim eixe deute, deixem de fer el ridícul i fem justícia amb un xativí universal.

Raimon complirà enguany 75 anys, molts dels quals dedicats a la música, durant els quals ha sigut un exemple de fidelitat a la nostra llengua en temps difícils.
Ha musicat poemes d’autors en la nostra llengua com Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Timoneda o Salvador Espriu, fent-los conéixer a molta gent. Especialment és important l’atenció als nostres clàssics del segle XV, fent-nos sentir orgullosos de les obres escrites en la nostra llengua.
Ha portat el nom de Xàtiva per tot el món, a Barcelona, a París, a Nova York, a Tòquio, i ho ha fet en valencià, sense cap complex.
Ens ha fet sentir molt, amb cançons íntimes, amb cançons que ens han fet sentir identificats. Jo he anat a molts llocs, especialment a les terres on es parla la nostra llengua, he dit “sóc de Xàtiva” i m’han dit: “ah, sí, el poble de Raimon”.

En fi, Raimon no ha oblidat mai les seues arrels, i ens ha recordat que no cal oblidar, no cal oblidar d’on venim,
d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.