Llig
últimament articles a diferents llocs parlant de la història de les corregudes
de bous a Xàtiva, de Salvador Català a Levante i de Josep Sanchis al llibre de
Fira, que s’afegeixen a altres que últimament han versat sobre el tema, arran
de la decisió de l’equip de govern de no programar més corregudes de bous fent
cas al resultat de la consulta ciutadana celebrada en maig.
Sembla
que hi ha una certa intenció de voler parlar de la “tradició” de les corregudes
de bous a la nostra ciutat, tradició innegable d’un espectacle de moda fa uns
anys, en el que se celebraven corregudes de bous i “novilladas” en Falles i
Fira, amb prou bona afluència. Fins i tot, es programaven espectacles “per a
xiquets” com el “Bombero Torero”, en el que, a més de maltractar un animal, es
denigrava a persones afectades de nanisme que participaven en l’espectacle.
Recorde haver anat de menut a veure aquest despropòsit i haver-me sorprès de
veure la gran quantitat de sang de l’animal maltractat. Tot això, per sort, té
els dies comptats, els espectacles taurins tenen cada vegada menys afluència,
menys afició, i estan condemnats a desaparèixer quan es vaja retirant el suport
de les institucions. Al cap i a la fi, això és el que ha passat a Xàtiva, no
s’ha prohibit res, però resulta impossible fer una correguda de bous si no és
en un recinte titularitat de tota la ciutadania, i la ciutadania ha dit que no
vol.
Reivindicar
la tradició d’un espectacle, d’un costum, no és suficient per a defensar la
seua continuïtat. El que fa quaranta anys era normal, hui en dia es troba
rebutjat completament per la societat, una societat, per sort, en contínua
evolució a la recerca d’uns plantejaments més justos, solidaris i respectuosos
amb el nostre entorn. La discriminació de persones amb diverses disfuncions
està mal vista hui en dia. La lluita contra el masclisme és cada vegada més
clara, destapant discriminacions que fins ara semblaven normals a la societat
(només cal veure la campanya a les xarxes contra el sexisme en els Jocs Olímpics,
tolerat fins fa poc). El respecte a la resta d’éssers vius amb el que compartim
aquest planeta i que tenim obligació de conservar, és una convicció que es
troba cada vegada més arrelada a la societat. No podem construir un futur en
pau i en harmonia amb la Terra si mantenim violència gratuïta amb altres
animals.
Com a
nacionalista valencià, valore profundament les tradicions del meu poble, però
sé distingir, com ho fa la majoria, les tradicions bones de les roïnes. No se
m’ocorreria assegurar que “medir” amb el mocador pot curar una indigestió,
encara que m’ho han fet i considere que s’ha de recordar el costum. Tampoc crec
que algunes de les cançons “masclistes” del repertori tradicional valencià i
que canta el nostre conciutadà Pep Gimeno siguen per a alguna cosa més que
escoltar-les amb el record d’uns temps que esperem no tornen mai. Esperem que
així siga també amb el maltracte animal i esperem que s’eradique en totes les
seues versions en un futur. A Xàtiva ja hem donat un pas important. No som els
únics i no serà l’últim.
