Uns ací menjant ous caiguts, pimentons i sardina torrada i altres fent-se rotllets de primavera en un país, la dictadura més gran del món, que està convertint-se per a tots en una potència imprescindible, donat que és la fàbrica del món, d'on tots ens assortim de productes. No sé que deu ser l'esperit olímpic, crec que és això de competir lleialment amb gent de tot el món, però a mi el que em sembla és que es tracta d'una competició on només sentim parlar de grans "nacions": Xina, Estats Units, Espanya (per la insistència dels mitjans espanyols, clar, no per les medalles), i on el que compta és el rànquing de medalles d'aquestes potències. Ni Tíbet té equip, ni el País Valencià ni Catalunya, ni compten per a res les llengües com la nostra: la selecció de bàsquet espanyola és la ÑBA (si tinc la ñ en el teclat, no l'havia vista), i "los juegos hablan español" (referint-se al castellà) quan guanya Nadal, matxaca Gasol o Anabel Medina té la de plata. I a poc a poc ho aconsegueixen, només cal veure l'anunci de Pau Gasol per a Nike, clar junta països imperialistes culturalment, jugadors que treballen en el país que mana en el món, i multinacionals que exploten treballadors al tercer món (i que no siguen xiquets) i què ix? L'orgull de ser espanyol... que et deixen ser una altra cosa? Com poden sentir-se orgullosos d'una cosa a la que ens obliguen a ser? En fi la gent es traga uns jocs en un país on no pots donar un pas sense permís, on la nostra Anna Sanchis diu que les tracten com a delinqüents, on no pots veure moltes pàgines d'internet, ser tibetà, ser cristià... El poder és el poder, sinó que els ho diguen als georgians. Bé Rus, per altra, sembla que li interessa només el futbol, el pentapresident ni se'n recorda que Anna va anar als jocs, quan tota Xàtiva s'hauria d'haver-hi bolcat, però ja se sap, la marededéu de més lluny fa més miracles.
