Article publicat en Levante-EMV el 9 d'Octubre de 2013
Com Vicent Andrés Estellés, del qual fa vint anys de la seua
mort, m’agenolle amb reverència i prenc
un grapat de pols, perquè aquest és el meu País. I quan dic País, amb
majúscula, com escrivia Vicent, vull dir nació, vull dir terra, gent,
sentiments, tradicions, llengua, història, patiments, esperances, injustícies,
futur. Parle del Regne que va fundar fa 775 anys Jaume I, que va patir la
desfeta d’Almansa i la crema de Xàtiva. De la terra i la gent que va trobar en
el concepte de País Valencià una esperança de futur. Vull dir una terra i una
gent amb suficient entitat per a decidir què és el que volem i cap on volem
anar, què necessitem, quines són les nostres prioritats i què fem amb els
nostres diners.
Pot ser alguns diran que potser la majoria de valencianes i
valencians no volen certes ‘aventures sobiranistes’, en paraules dels partits
centralistes, que sí volen altres nacions del nostre estat. Però jo els diré
que el que segur que sí volen els valencians i valencians és no ser la quarta
autonomia que menys rep en inversions de l’Estat; no ser l’única autonomia amb
un PIB menor de la mitjana (després de més de 18 anys de govern del PP) i que
dóna més que rep al conjunt de l’Estat; no tindre una autopista que la recorre
de nord a sud i per la qual s’ha de pagar mentre en altres autonomies viatgen
de bades. Segur que les valencianes i valencians voldrien tindre una connexió
ferroviària com cal amb Europa, o senzillament, entre les capitals valencianes
i no que Madrid estiga més prop de València o Alacant per tren que Alacant de
Castelló de la Plana. I segur que la majoria volen que ens tornen els 11.000
milions de deute històric que ens deu Madrid.
I a
més, els que parlem i estimem la llengua pròpia dels valencians, segur que
voldríem poder expressar-nos
sempre en ella,
que no ens impediren parlar-la ni la Guàrdia Civil, com a Carles Mateu,
ni cap organisme públic, encendre el televisor i sentir-la parlar en més d’una
cadena. Segur que les valencianes i valencians volen ser respectats,
considerats i tinguts en compte, encara que sempre n’hi ha que, encara que els
ignoren, prefereixen seguir oferint glòries a Espanya. Per això crec que el 9
d’octubre no és un dia per a pidolar, demanar o fins i tot reivindicar un
poquet més. És un dia per a exigir el que és nostre, el que ens pertany per
història i raó, el que per democràcia demanaria el poble valencià si li
deixaren parlar. Que ni tan sols li van preguntar si li agradava l’estatut o
no.
