Stephen Hawking

Article aparegut en la revista de l'IES Josep de Ribera

Des dels orígens de la humanitat, les persones s’han formulat preguntes del tipus Perquè hi ha coses en lloc de no haver res? Perquè existeix la vida? Perquè es comporten així les coses que veiem? Les primeres explicacions van ser sobrenaturals, des de déus que feien ploure i eixir el sol cada dia fins mites sobre la creació del món, alguns d’ells ben curiosos. Però algunes persones van voler creure que el que veiem dia a dia amb els nostres ulls tenia explicació, i, més encara, explicació basada en les matemàtiques. Aquest any ens ha deixat un dels grans científics de la història, que va buscar al llarg de la seua vida la raó de l’existència de l’Univers, Stephen Hawking.

Un forat negre sobre el que cau la massa d’una estrella veïna.

Segurament tots i totes coneixeu la seua imatge en cadira de rodes i parlant a través d’un sintetitzador de veu. A més d’escriure articles científics i llibres de divulgació (entre els que es troba “Breu història del temps”, de 1988, del que s’han venut 10 milions d’exemplars en 20 anys), ha protagonitzat documentals, ha aparegut en sèries televisives com “Big Bang Theory” (com no?) o “Els Simpsons” i se n’han fet pel·lícules com “La teoria del tot”. A Hawking li van diagnosticar Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) quan tenia 21 anys, i li van assegurar que viuria només dos anys més. El cert és que, per sort, es van enganyar, i Hawking va poder viure fins els 76 anys: ens va deixar el 14 de març passat, dia de pi i 139é aniversari del naixement d’Einstein, i amb la mateixa edat que tenia Einstein quan va morir.

Hawking va viure amb il·lusió i curiositat per saber més i més, amb un sentit de l’humor continu que es pot veure en els seus llibres i en els seus vídeos (en trobareu un bon grapat a Youtube), amb ganes de transmetre a la humanitat el seu coneixement i les seues inquietuds. De jove (com la majoria de grans científics), va fer els descobriments més importants, però al llarg de tota la seua vida va ser un impulsor de la investigació, proposant problemes i aclarint qüestions a la comunitat científica, donat que ell no podia fer tot el treball que hauria volgut i que li sorgia en la seua ment, per les seues dificultats de mobilitat.

Hawking va continuar el treball de molts científics, que al llarg de la història han anat descobrint les lleis que descriuen el funcionament de l’Univers. En l’antiguitat es pensava que la Terra era el centre de l’Univers i que tot estava format per Aigua, Terra, Aire i Foc. En el segle XVI Copèrnic va proposar que la Terra girava al voltant del Sol, cosa que es va anar verificant al llarg dels anys, amb les propostes de Galileu i Kepler, que va ser el primer en enunciar unes lleis matemàtiques que descrivien les òrbites dels planetes, i que resultaven ser el·líptiques. Però va ser Newton el qui va canviar radicalment la manera de pensar: en el seu llibre “Principis matemàtics de la filosofia natural”, va proposar que les mateixes lleis feien caure una poma d’un arbre que moure tots els cossos celestials, gràcies a una força que va anomenar Gravetat. Era la primera vegada que algú aplicava una relació matemàtica al moviment de tot el que existeix, i deixava el nostre planeta, la Terra, no com un lloc privilegiat, sinó com un lloc més de l’Univers.

Els científics van continuar explicant el món, davant de cada dificultat sorgia algú que donava resposta, com Einstein, que a principis del segle XX va aconseguir explicar la relació entre les noves forces conegudes (Electricitat i Magnetisme) i la Gravetat de Newton. Einstein va ser l’autor de la Teoria de la Relativitat, amb la que tornava a explicar totes les lleis de Newton d’una nova manera i donava resposta a les dificultats plantejades. Aquestes noves lleis tenen conseqüències que contradiuen la nostra intuïció, però que només es poden veure a grans velocitats, grans masses (de la mida de les estrelles) o grans distàncies, i que hui en dia estan sobradament comprovades. Una de les implicacions més conegudes és la consideració que el temps és una dimensió més, a més de les tres de l’espai, i que pot variar segons qui siga l’observador (anar més lent o més ràpid), per mantindre constant la velocitat de la llum. Einstein també va ser un dels iniciadors de l’altra gran teoria de la Física del segle XX, la Mecànica Quàntica, que descriu el món de les partícules elementals, que són les que formen els àtoms, els elements fonamentals de la matèria (i que no són els que creien els antics). Però la Mecànica Quàntica no quadrava amb la Relativitat, encara que es referien a aspectes molt diferents de la naturalesa. Einstein va intentar unificar-les tota la seua vida i no ho va aconseguir.

Projecció en dos dimensions d’una Varietat de Calabi-Yau, un dels elements geomètrics que contempla la Teoria de supercordes com a constituent de l’Univers, i que té les sis dimensions que romanen amagades en el nostre món.

Una de les implicacions de la Teoria de la Relativitat són els forats negres, que es poden formar quan una estrella molt més gran que el Sol acaba tot el seu combustible mitjançant reaccions nuclears. Quan açò passa la força de la gravetat fa que es col·lapse en un espai molt xicotet. Es genera per tant una força en la superfície tan gran que impedeix que res isca de l’estrella, fins i tot la llum. Com diu el seu nom, un forat negre no es pot veure, però els podem detectar (i així s’ha fet) a través del que emet el material que pot caure a ells d’una estrella veïna, i del qual no podrà tornar a eixir mai.

Es van tardar uns anys a trobar forats negres en l’Univers, però no van passar molts més fins que algú demostrara que no eren tan negres, i per primera vegada relacionara la Mecànica Quàntica i la Relativitat d’una manera satisfactòria. En Mecànica Quàntica hi ha partícules reals, que són les que veiem en el nostre món, i virtuals, que poden aparèixer i desaparèixer en milionèsimes de segon, de forma que no es poden detectar però sí deixen rastre. Ha de ser un parell de partícules de matèria i d’antimatèria, un tipus de matèria que té les propietats contràries a la partícula de matèria. Eixes partícules es creen del no res (així ho permet la teoria, basada en probabilitats) i s’anihilen quasi instantàniament. Però què passa si això ocorre en el punt en que comença un forat negre? Una partícula pot caure al forat negre, desapareixent per a sempre, i l’altra pot escapar d’ell. El resultat és que el forat sí pot emetre matèria o energia, i acabar evaporant-se, encara que molt lentament (més ràpidament quan més xicotet siga). Implicacions d’aquest fenomen van tindre ocupat a Hawking al llar de la seua vida, algunes de les quals no va donar resposta fins fa pocs anys. A partir d’aquest descobriment es van reformular moltes qüestions en Física, relacionant-les amb l’altre tema que va ocupar a Hawking, la qüestió de l’origen de l’Univers unida a la unificació de totes les teories de la Física, i que cada vegada es veu més a prop. Després de milers d’anys en què les persones pensaven que no hi havia explicació per a moltes coses, o que cada aspecte de l’Univers tenia una explicació diferent, estem a punt de veure com hi ha una teoria que ho pot explicar tot, les Teories de Supercordes unificades ara en la Teoria M.

Hawking va ajudar a intentar donar resposta a què va passar en el moment del Big Bang, fa uns 13 700 milions d’anys, quan va començar l’Univers. Cal recordar que es va observar que l’Univers està en expansió, pel què es pot suposar que fa eixos anys (i s’ha comprovat experimentalment) estava concentrat en un punt. Com a impulsor de la investigació i divulgador de les seues implicacions, va recolzar l’explicació que donen les modernes teories, com la Teoria M. Aquesta teoria proposa que en realitat hi ha onze dimensions, de les quals nosaltres només veiem quatre (les tres espacials i el temps), les altres estan amagades en mides milions de vegades més xicotetes que les partícules que formen els àtoms. Hawking considerava que al principi de l’Univers les onze dimensions eren iguals i visibles, inclòs el temps, amb la qual cosa no té sentit preguntar-se què va passar abans del Big Bang “es com preguntar-se què hi ha al sud del pol sud”, segons va dir. I per tant, segons Hawking, tampoc té sentit preguntar-se si algú va crear l’Univers, perquè l’Univers existeix per ell mateix i no té necessitat de creació.

Si voleu saber més de tot el seu treball i el seu pensament, no dubteu en llegir els seus llibres, escrits per tal que una majoria puga comprendre el que els Físics descriuen amb complicades fórmules matemàtiques. Vos recomane el seu Best-seller, actualitzat i fet encara més assequible “Brevísima historia del tiempo”, i el llibre on es planteja com es va crear l’Univers i com funciona: “El gran diseño”.

Srinivasa Ramanujan

Article aparegut a la revista de l'IES Josep de Ribera

Per a qui no haja sentit mai el seu nom, potser li resulte estrany que estiguem parlant d’un matemàtic. O pot ser pense que es tracta d’algun personatge de l’antiguitat. Però Ramanujan va viure a principis del segle XX, i a pesar de les barreres que els seus orígens li van posar, el seu interès i fascinació pels nombres el van portar a descobrir propietats molt interessants dels mateixos. Pot ser les mateixes condicions de les que parlem van fer que la seua vida fóra curta, però intensa, almenys en descobriments matemàtics. Va nàixer a l’Índia i després va viure a Gran Bretanya, convidat per la Universitat de Cambridge, per acabar tornant a l’Índia on va morir amb 32 anys.

Ramanujan va nàixer en 1887 en una família humil d’Erode, quan l’Índia pertanyia a Gran Bretanya. Son pare treballava en una botiga de la localitat i no estava molt a casa, pel que va ser sa mare la que li va transmetre les tradicions hinduistes dels bramans, la literatura tradicional i les cançons, així com la pràctica necessària per seguir fidel a les seues creences, especialment en l’oració i l’alimentació. Aquesta pràctica l’acompanyaria tota la vida, i cal destacar que Ramanujan va seguir el règim vegetarià que li demanava les seues creences en tot moment, fins i tot durant la primera guerra mundial a Gran Bretanya, on hi havia una gran escassetat de verdures. Això, pot ser no era molt comprés per la societat britànica, però formava part de la seua personalitat i de la seua manera d’entendre la vida. Però Ramanujan sempre va trobar gent que el va recolzar i el va comprendre, encara que el seu pensament fóra molt diferent, com els matemàtics anglesos Godfrey Hardy i John Littlewood, que van veure el geni de Ramanujan i van saber ser companys i amics per damunt de les diferències culturals. Amistat més valuosa encara quan, per la formació autodidacta de Ramanujan, la seua visió intuïtiva de les matemàtiques xocava amb la més formalista de Hardy, que va suplir i va completar moltes de les intuïcions de Ramanujan, complementant-se perfectament.

Les seues primeres passes matemàtiques les va fer a l’Índia, on unes vegades per casualitat i altres per interès dels seus professors va tindre a l’abast llibres amb coneixements matemàtics que va devorar ràpidament. El seu geni va ser reconegut pels seus professors, que el van invitar a participar en la revista de la Societat Matemàtica de l’Índia. En aquesta revista va publicar el problema de calcular la suma de la següent sèrie infinita:

Una sèrie infinita és una suma d’infinits termes que pot acabar donant un resultat finit (pel que es diu que convergeix) o, pel contrari tendir a infinit amb resultats cada vegada més grans. Una de les més típiques és la següent:

I les sèries infinites eren una de les grans aficcions de Ramanujan, com hem vist que va fer a l’Índia i seguiria fent una vegada a Anglaterra. La sèrie proposta per Ramanujan no va ser resolta per ningú durant sis mesos, fins que ell mateix va donar la solució, una solució general per a aquest tipus de sèries, però que nosaltres reduirem al cas concret que hem proposat. La sèrie s’entén més fàcilment si es parteix de la solució, que és 3. Si tenim en compte que 

podrem fer:

i tornem a començar, perquè l’últim número que apareix és

Així:

Amb el 16 tornem a fer el mateix

I amb el 25 el mateix

I així fins l’infinit. Substituint-ho tot, queda finalment

Podem continuar substituint totes les vegades que vulguem. Sembla un joc, però és el tipus de coses que feia Ramanujan, i com moltes de les matemàtiques que es fan com jocs, acaben aplicant-se a multitud de situacions en molts àmbits.

Una altra de les sèries que va inventar Ramanujan és una relacionada amb el número π. Ja sabeu, la relació entre el diàmetre de la circumferència i la seua longitud, però que apareix en multitud de situacions en Matemàtiques i en les seues aplicacions en moltes ciències. Abans de Ramanujan ja es coneixien moltes sèries que convergien a π, però cap de forma tan ràpida com ho fa aquesta, és a dir, que només sumant uns pocs termes, ja ens dóna molts decimals correctes de π. És aquesta:

Un poquet més complexa, clar està. Si voleu provar-la, recordeu que 

Queda, doncs:

Ramanujan tenia una gran capacitat per a operar amb nombres i descobrir les seues propietats. Segons el seu amic Hardy “cada nombre natural és un amic de Ramanujan” i es diu que Ramanujan veia en cada equació descoberta “un pensament de Déu”. Es conta que quan Hardy va anar a visitar-lo a l’hospital en el que estava ingressat, li va comentar que havia anat en un taxi el número del qual no tenia massa rellevància, era 1729. Ramanujan li va contestar “no és cert, és el número més xicotet que es pot posar com a suma de dos cubs” i li ho va especificar immediatament:

Efectivament, la comprensió de Ramanujan del funcionament dels números era excepcional. Si voleu saber més d’ell, podeu veure la pel·lícula “El hombre que conocía el infinito”, a més que podeu trobar infinitat d’informació sobre ell en internet, com la pàgina que mostra la seua fórmula per a calcular π i calcula els dígits que li demanem: http://keisan.casio.com/exec/system/1355104874. A més, sempre podeu posar Ramanujan en youtube i vos eixiran molts vídeos amb les seues contribucions.

TRADICIÓ I FUTUR

Llig últimament articles a diferents llocs parlant de la història de les corregudes de bous a Xàtiva, de Salvador Català a Levante i de Josep Sanchis al llibre de Fira, que s’afegeixen a altres que últimament han versat sobre el tema, arran de la decisió de l’equip de govern de no programar més corregudes de bous fent cas al resultat de la consulta ciutadana celebrada en maig.

Sembla que hi ha una certa intenció de voler parlar de la “tradició” de les corregudes de bous a la nostra ciutat, tradició innegable d’un espectacle de moda fa uns anys, en el que se celebraven corregudes de bous i “novilladas” en Falles i Fira, amb prou bona afluència. Fins i tot, es programaven espectacles “per a xiquets” com el “Bombero Torero”, en el que, a més de maltractar un animal, es denigrava a persones afectades de nanisme que participaven en l’espectacle. Recorde haver anat de menut a veure aquest despropòsit i haver-me sorprès de veure la gran quantitat de sang de l’animal maltractat. Tot això, per sort, té els dies comptats, els espectacles taurins tenen cada vegada menys afluència, menys afició, i estan condemnats a desaparèixer quan es vaja retirant el suport de les institucions. Al cap i a la fi, això és el que ha passat a Xàtiva, no s’ha prohibit res, però resulta impossible fer una correguda de bous si no és en un recinte titularitat de tota la ciutadania, i la ciutadania ha dit que no vol.

Reivindicar la tradició d’un espectacle, d’un costum, no és suficient per a defensar la seua continuïtat. El que fa quaranta anys era normal, hui en dia es troba rebutjat completament per la societat, una societat, per sort, en contínua evolució a la recerca d’uns plantejaments més justos, solidaris i respectuosos amb el nostre entorn. La discriminació de persones amb diverses disfuncions està mal vista hui en dia. La lluita contra el masclisme és cada vegada més clara, destapant discriminacions que fins ara semblaven normals a la societat (només cal veure la campanya a les xarxes contra el sexisme en els Jocs Olímpics, tolerat fins fa poc). El respecte a la resta d’éssers vius amb el que compartim aquest planeta i que tenim obligació de conservar, és una convicció que es troba cada vegada més arrelada a la societat. No podem construir un futur en pau i en harmonia amb la Terra si mantenim violència gratuïta amb altres animals.

Com a nacionalista valencià, valore profundament les tradicions del meu poble, però sé distingir, com ho fa la majoria, les tradicions bones de les roïnes. No se m’ocorreria assegurar que “medir” amb el mocador pot curar una indigestió, encara que m’ho han fet i considere que s’ha de recordar el costum. Tampoc crec que algunes de les cançons “masclistes” del repertori tradicional valencià i que canta el nostre conciutadà Pep Gimeno siguen per a alguna cosa més que escoltar-les amb el record d’uns temps que esperem no tornen mai. Esperem que així siga també amb el maltracte animal i esperem que s’eradique en totes les seues versions en un futur. A Xàtiva ja hem donat un pas important. No som els únics i no serà l’últim.

Comiat d'uns anys intensos: nova etapa

Informe presentat a l'assemblea
Des de l’últim Congrés Local, celebrat en novembre de 2012, aquest col·lectiu ha aconseguit molts dels reptes que s’havia plantejat, superant, en alguns casos, les millors expectatives. Per una banda, hem augmentat la representació a l’ajuntament, contribuint a la desfeta del PP en les passades eleccions municipals, i entrant en el govern després de vint anys de majories absolutes del PP. En aquelles eleccions vam aconseguir una regidoria més i vam passar de 1872 vots (12,02%) a 2216 vots (13,9%). Per altra banda, el mateix dia aconseguíem ser la força més votada a les eleccions autonòmiques amb 3878 vots (24,8%) i, participant en diferents coalicions, vam tornar a ser la primera força de l’esquerra en les eleccions generals, només superats pel PP, amb 4414 vots (26,8%) i 4834 vots (30,0%) respectivament. A més del bon resultat en les eleccions europees de 2014.

Així mateix, durant aquests anys l’activitat del col·lectiu ha sigut molt intensa, hem fet les campanyes corresponents a les eleccions esmentades, i hem organitzat dos processos de primàries que van donar lloc a les seues campanyes. Ens hem fet presents en la societat xativina amb multitud d’actes: presentacions de llibres, documentals, rutes, hem estat presents en el dia de la dona, hem realitzat xarrades, de vegades multitudinàries, dels nostres càrrecs institucionals, activitat que hem intensificat últimament amb els “governs amb Compromís”. També hem institucionalitzat l’esmorzar de fira, al que cada any aconseguim congregar més gent. Hem continuat la nostra presència en les xarxes, millorant la web i augmentant considerablement els seguidors a facebook i twitter. Així mateix, hem continuat elaborant butlletins informatius, repartint-los per la ciutat i en els diferents actes que hem realitzat.

L’últim any ha sigut especialment intens, amb la nostra incorporació a l’equip de govern en regidories de molta responsabilitat, la celebració de dues conteses electorals i d’un congrés nacional i d’un comarcal. Especialment per a mi ha sigut complicat compatibilitzar la meua tasca professional i les responsabilitats a l’ajuntament i al col·lectiu. Si algú considera que he fallat en algun moment, des d’ací li demane disculpes. Considere que el camí que l’últim congrés ens ha marcat de separació de tasques serà molt positiu en aquest aspecte.

Aquestes serien les dades, però, donat que hui m’acomiade d’aquest càrrec voldria aprofitar i agrair a les persones que han format part de l’última executiva: Salva Moscardó, en acció electoral, Cristina Suñer, en política municipal, Empar Penadés en comunicació i Maite Díaz primer i Loles Barberà després en finances, ells, com tot el col·lectiu en general, han contribuït en la seua part a que el projecte anara endavant. Durant aquest temps el nostre col·lectiu també ha estat representat per Josep Maria Sebastià en la secretaria comarcal, i Cristina primer i Reis Gallego després en l’executiva nacional, fent que el nostre col·lectiu fóra visible a tots els àmbits, amb els avantatges que això suposa.

De la mateixa manera, i seguint amb l’acomiadament, com suposareu, emotiu per a mi, he de recordar els anys que han passat des de març de 2002 en què vaig accedir per primera vegada a la secretaria local. En aquell moment no teníem representació a l’ajuntament i ara governem. Durant eixos anys hem inventat moltes de les formes de fer política que ara també fan els altres grups, des de la utilització d’internet i les xarxes als butlletins informatius, i sempre oposant-nos de forma ferma a les velles maneres de fer política. Per posar-vos un exemple, hui he trobat un article meu signat com a secretari local que feia referència a la fira de 2002 i que es titulava “els negocis de Rus”: hui estaria encara d’actualitat.

En les executives en les que he tingut aquest càrrec he tingut l’oportunitat de treballar amb molts companys. Hui els tinc a tots i totes presents, els que estan ací i els que no estan, així com també a totes les persones del col·lectiu que s’han implicat de forma gratuïta i sense demanar ni esperar res a canvi, sense tots ells no estaríem on estem ara.

Tots nosaltres, aquest col·lectiu, mai ens hem apartat d’allò que creiem, mai hem deixat de veure clar que el nostre objectiu és una Xàtiva més oberta, més arrelada amb els seus orígens i més conscient del seu futur. Amb transparència, igualtat, oportunitat per a totes i tots i solidària. I mai hem deixat de lluitar per construir un País Valencià on Xàtiva siga un referent. Estic convençut que la nova executiva que hui triarem seguirà el camí que hem marcat.

Guillem Agulló

Intervenció en la moció per sumar-se al reconeixement institucional a Guillem Agulló

Ens sumem, a proposta del Consell de la Joventut de Xàtiva, al reconeixement a Guillem Agulló fet per les Corts Valencianes, un reconeixement que intenta suplir la doble injustícia que va suposar el seu assassinat i la impunitat amb la que el responsable de la seua mort, condemnat només per “reyerta” ha viscut els darrers anys. En primer lloc, com esmenta la moció, després d’haver sigut condemnat a 14 anys, el seu assassí en va complir només 4.

I a més cal recordar que el nostre company i actual eurodiputat, Jordi Sebastià, va realitzar una gran investigació periodística sobre el grup d’ultradreta “Frente Antisistema”, al qual pertanyia l’assassí de Guillem. Aquesta investigació va portar a l’operació Panzer en la qual van ser acusats 18 neonazis, pertanyents al grup, amb contactes en altres països d’Europa, al qual se li van intervenir armes de foc i propaganda nazi. Després de tardar nou anys en realitzar la instrucció i d’haver destruït proves fonamentals, el judici va durar només tres dies, es va dictar sentència en tan sols 15 i les escoltes de la Guàrdia Civil, sorprenentment, van estat considerades il·legals. Finalment els 18 acusats van ser absolts.

Aquesta impunitat mostra la permissivitat amb el feixisme que encara suportem en la nostra societat, una impunitat amb la que cal acabar: l’auge del feixisme i del nazisme ens obliga a estar alerta amb uns moviments que busquen acabar amb els nostres valors de tolerància i democràcia.

El record de Guillem ens obliga a lluitar més encara per un món on la intolerància quede per sempre desterrada, un record que sempre ens farà dir: Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.

Un Pla d'Igualtat que ens fa a totes i tots més persones

Intervenció a la presentació del Pla d'Igualtat de l'Ajuntament

Des de la regidoria de Recursos Humans agafem amb il·lusió l’aplicació d’aquest pla, fruit d’anys de treball de la comissió i de la proposta sobre plans d’igualtat que vam aprovar al ple en abril de 2012, a proposta de Compromís.

Ha sigut un treball molt positiu, però ara ve la part més satisfactòria, que és posar en pràctica tot el que s’ha aprovat. Encara que inconscientment, i per la nostra convicció política i el nostre concepte de les relacions entre les persones, intentem aplicar en tots els àmbits la no discriminació per raó de sexe i els principis d’igualtat, el fet de tindre unes línies, uns objectius concrets i temporitzats, ens obligarà a posar-los en pràctica i eliminar qualsevol resta de discriminació en allò que portem endavant.

Hi ha molts punts del pla que són d’aplicació directa de la nostra responsabilitat, com els relacionats amb els processos de selecció de personal i de promoció interna o la facilitació a la plantilla la conciliació de la vida familiar, personal i familiar. Podríem destacar l’anàlisi previ de la infrarepresentació de les dones en un àmbit on es produisca una oferta pública d’ocupació, el que pot fer incloure en les bases que, en cas d’empat, el lloc siga obtingut per una dona; o en l’àmbit de la formació, l’oferiment de cursos en habilitats directives per a les dones que ajuden a superar l’escletxa salarial o els cursos per a tot el personal de llenguatge no sexista. En resum, tots els contemplats en el pla tenen implicació en la meua regidoria perquè la tenen en tot l’àmbit de l’ajuntament.

Per tant, vull garantir-vos que m’implicaré al màxim per tal que tots els punts es desenvolupen, i ho faré de cor, i amb el sentiment, com a home, que l’aconseguiment de la igualtat entre els sexes ens beneficia a totes i tots, perquè elimina la discriminació cap a les dones i implica als homes en aquesta eliminació i en l’aconseguiment d’un repartiment de responsabilitats en tots els àmbits de la vida que ens fa a totes i tots més persones. Per tot això també vos demane que vos impliqueu totes i tots al màxim per aconseguir l’acompliment del pla.

Normes de Castelló

Intervenció al ple recolzant el reconeixement com a Bé d'Interés Cultural de les Normes de Castelló

Hui podem participar d'un reconeixement històric. Del reconeixement a les diferents entitats i personatges valencians que el 21 de setembre de 1932 van signar les Normes de Castelló. En l'acord van participar les principals entitats valencianistes de l'època, escriptors i filòlegs, i entre ells, el nostre conciutadà Francesc Bosch i Morata.

Un acord, fruit de la preocupació per dignificar la nostra llengua per part de la societat valenciana, unida a les expectatives de canvi que es van obrir a la República. Un gran avanç per a la nostra llengua després de segles d'haver sigut apartada de les institucions. Encara que la dictadura posterior va tornar a perseguir el valencià, l'acord ens va deixar unes normes que tenien el suport de tota la societat, utilitzades per tots els mitjans i escriptors i ensenyades en els diferents cursos organitzats per institucions com lo Rat Penat. Per tant va contribuir decididament a la supervivència i dignificació de la nostra llengua.

Però el més important d'aquest acord va ser el fet que les normes ens mantenien units a totes les terres del nostre àmbit lingüístic, mantenien la uniformitat ortogràfica amb les aprovades per l'Institut d'Estudis Catalans, i permetien, per tant, la uniformitat d'una llengua parlada, hui en dia, per més d’onze milions de persones. Tot açò suposa que els diferents mitjans de comunicació, escrits i digitals, les editorials o qualsevol producte informàtic puguen utilitzar la mateixa normativa per tot l'àmbit lingüístic.

 

Posteriorment, l'aconseguiment de l'Estatut d'Autonomia per al País Valencià, l'aprovació de la llei d'ús i la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, van possibilitar la utilització del valencià com a vehicle d'ensenyament i la creació d'eines per estendre cada vegada més el seu ús.

El major reconeixement que podem fer als signants de les Normes del 32 és recollir el seu esperit i garantir la utilització de la nostra llengua a tots els àmbits, sense entrebancar l'intercanvi entre les diferents àrees lingüístiques. És per tant un repte del nou govern valencià i dels diferents governs a les institucions valencianes normalitzar el seu ús amb la recuperació de la televisió valenciana, la recepció de televisions d'altres terres del nostre àmbit lingüístic, el foment de l'ús del valencià a tots els mitjans de comunicació i la garantia de l'ensenyament en valencià a tots els nivells educatius. Una tasca de la que tampoc ha de fugir el govern de l'estat, un estat que té, en la nostra llengua, la segona més parlada, fet que no es nota gens en els llocs on té responsabilitat.

Per tant, des de Compromís Xàtiva demanem que es done recolzament a aquest reconeixement merescut, demanat des de fa anys per iniciativa dels nostres companys de Castelló de la Plana, i reconegut finalment pel Consell de la Generalitat amb la proclamació de Bé d'Interés Cultural per a les Normes de Castelló.

Raimon, fill predilecte de Xàtiva

Aquestes són les meues raons per a que Raimon siga nomenat fill predilecte de Xàtiva.

Ens trobem, per fi, davant l'acompliment d'un deute de Xàtiva amb un dels seus fills més il·lustres, el cantant, compositor, poeta, lluitador per les llibertats i per la nostra llengua, Ramon Pelegero Sanchis, Raimon.

Moltes veus s'han alçat per tal que la nostra ciutat s'afegira a les nombroses distincions que ha tingut el nostre conciutadà a nivell internacional, i especialment als països amb els que compartim llengua i cultura. Algunes d'aquestes distincions tan importants com el premi d'honor de les lletres catalanes o el doctorat honoris causa de la Universitat d'Alacant. Altres tan senzilles com una aula de música a l'institut Josep de Ribera de la nostra ciutat. Ha hagut demandes de ciutadans i d'associacions per tal que s'acomplira el deute per part del nostre Ajuntament, especialment del Consell Escolar Municipal que el 28 d'abril de 2010 va aprovar per unanimitat sol·licitar la medalla de la ciutat per al nostre cantautor universal. Hui, per fi, com he dit, complim eixe deute, deixem de fer el ridícul i fem justícia amb un xativí universal.

Raimon complirà enguany 75 anys, molts dels quals dedicats a la música, durant els quals ha sigut un exemple de fidelitat a la nostra llengua en temps difícils.
• Ha musicat poemes d’autors en la nostra llengua com Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Timoneda o Salvador Espriu, fent-los conéixer a molta gent. Especialment és important l’atenció als nostres clàssics del segle XV, fent-nos sentir orgullosos de les obres escrites en la nostra llengua.
• Ha portat el nom de Xàtiva per tot el món, a Barcelona, a París, a Nova York, a Tòquio, i ho ha fet en valencià, sense cap complex.
• Ens ha fet sentir molt, amb cançons íntimes, amb cançons que ens han fet sentir identificats. Jo he anat a molts llocs, especialment a les terres on es parla la nostra llengua, he dit “sóc de Xàtiva” i m’han dit: “ah, sí, el poble de Raimon”.

En fi, Raimon no ha oblidat mai les seues arrels, i ens ha recordat que no cal oblidar, no cal oblidar d’on venim,
d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Franco, per fi, ja no és alcalde honorari de Xàtiva

Intervenció en el ple de l'Ajuntament de Xàtiva del 25 de juliol de 2015 en la retirada d'honors a Franco

Ens felicitem que per fi es duga a terme la retirada d’honors al dictador Franco en compliment de la llei de la memòria històrica. És evident que és una qüestió que s’hauria d’haver dut a terme molt abans, primer per desconeixement i després per la cabudesa de l’anterior alcalde d’aquesta ciutat.

Ens felicitem perquè era una incongruència total que, a hores d’ara, un dictador continuara sent alcalde perpetu de la nostra ciutat, i més, per les circumstàncies en què va ser nomenat i pel que va significar el seu govern per a la nostra ciutat.

No dubtem que tots els que estem ací som demòcrates, i el que no podem fer és mantindre el títol atorgat a un senyor per un ajuntament no elegit democràticament en el marc d’una dictadura, i en el que sembla que va ser una cursa de lloances al dictador per part de diferents institucions i ajuntaments allà per l’any 1946, en el moment que més qüestionat estava internacionalment, després del final de la segona guerra mundial. La transició, anomenada “exemplar” durant molts anys, ens va deixar situacions com aquestes de pervivència d’una part dels costums i maneres de fer de la dictadura dins de la democràcia.

A més, qualsevol reconeixement d’aquesta índole s’hauria de fer a una persona que haguera fet alguna cosa per Xàtiva, fóra xativina o no. I aquest senyor, a més de dictador i causant d’una guerra amb milers de morts, va ser responsable del bombardeig de Xàtiva en les acaballes de la guerra civil, un bombardeig que van morir més de cent persones i va haver més de tres-cents ferits. A més va ser el causant de la repressió posterior a la guerra civil, amb moltes persones afusellades. I això no vol dir que durant la guerra, des de l’altre bàndol es feren també barbaritats, però cap dels causants d’eixes barbaritats és a hores d’ara fill predilecte ni té cap reconeixement en la nostra ciutat.

I finalment, aquest senyor va ser el causant de l’atac més ferotge a la nostra cultura i la nostra llengua fet des de Felip V, amb la prohibició de la utilització del valencià a tots els nivells, l’intent d’anihilament de les nostres tradicions i d’homogeneïtzació amb altres territoris. Per a nosaltres, aquest senyor no és mereixedor de cap distinció, més bé hauria d’estar al costat de Felip V, penjat cap per avall.

I, a més, també es felicitem que es mantiga el nom de País Valencià a una plaça de la nostra ciutat. El nom que, històricament, ens hem atorgat per a defensar el dret del nostre poble a decidir què és el que vol ser en un futur, a reclamar els seus drets com a nació i la seua història. Som País Valencià.

L'oportunitat

Després de mesos i anys de treball, de moltes propostes per millorar el funcionament de l’Ajuntament, d’estar al costat de la ciutadania escoltant les seues necessitats, de treballar per dignificar el nom de Xàtiva, ens ha arribat el moment decisiu. Ens queden pocs dies per a que la ciutadania puga escollir els seus representants en l’Ajuntament, i també, en les Corts Valencianes.

A COMPROMÍS vam decidir des de primera hora donar la veu a la ciutadania per escoltar les seues propostes per a millorar Xàtiva, a les persones anònimes, a les associacions, a persones rellevants. Vam pensar que ells tenien la CLAU per canviar la nostra ciutat. I vam optar per traslladar aquestes propostes a qui les volguera escoltar, a qui volguera confiar en nosaltres. Ho vam fer perquè estem convençuts que el canvi de govern, que després de vint anys de majories absolutes necessita aquesta ciutat, s’ha de cimentar sobre un nou model de ciutat. Un model participatiu i transparent, que escolte les xicotetes necessitats, però també que marque reptes importants, que il·lusione la gent de Xàtiva i li torne l’orgull de ser una ciutat símbol de la identitat del País Valencià.

Una vegada més, la campanya s’ha vist condicionada per elements negatius que encara llancen a perdre més la imatge de la nostra ciutat del que ho ha fet el govern del PP els últims anys. Les gravacions en les que suposadament apareix la veu del nostre alcalde sembla que confirmen el que molts ja intuíem fa anys: que darrere els favoritismes i els sobrecostos en obres i festes sembla que ha hagut un enriquiment il·lícit. És una situació lamentable i trista, especialment per a les persones que sentim amor per la nostra ciutat. Però aquesta situació no ens ha d’apartar del nostre objectiu, que és posar a Xàtiva al lloc on es mereix , per a posar-la en el lloc que es mereix, per la seua història, pel seu potencial i per la seua gent.

I eixa serà la campanya de COMPROMÍS: traslladar propostes, escoltar les persones, construir el nou govern de Xàtiva, un govern que faça de l’Ajuntament la casa de totes i tots, que estiga al costat de les persones i dels seus problemes quotidians, que busque la justícia social i que construisca iniciatives que permeten la creació de llocs de treball.

Xàtiva tornarà a ser de totes i tots

La meua intervenció en la presentació de la candidatura de Compromís Xàtiva

Bona vesprada, estic content de veure tanta gent amb ganes de canviar el govern d’aquesta ciutat. De l’equip de gent de Compromís i de tots vosaltres que heu vingut a acompanyar-nos, tanta gent coneguda i estimada. I estic content perquè amb vosaltres obrirem les portes de l’Ajuntament i farem que siga la casa de totes i tots.

Les dones i homes de Compromís portem molts anys de treball, d’un treball de crítica al desgovern del PP, de crítica als favoritismes, als capricis d’un alcalde que ara s’ha demostrat que només ha treballat per a ell, encara que això ja ho intuíem. Hem fet un treball de fiscalització, traient a la llum molta documentació que l’equip de govern del PP ens ha volgut amagar. Però també ha sigut un gran treball de propostes, de moltes propostes en positiu, en les que hem anat avançant quin és el model d’Ajuntament que volem: un model participatiu, transparent, amb les mateixes oportunitats per a totes i tots. Un Ajuntament que treballe pel bé de les xativines i xativins, per a tota la ciutat, i no per a uns pocs.

El nostre treball ha sigut tan insistent que hem aconseguit, fins i tot, que s’aproven algunes de les nostres propostes, com la que obliga a la corporació municipal a declarar tots els obsequis que els donen. Hem aconseguit que es declare la caducitat de les actuacions urbanístiques que havia planejat el PP només per especular. I hem aconseguit també que els representants de l’equip de govern en altres òrgans expliquen què fan i quines decisions prenen allí. Fins el moment no donaven compte a ningú i ningú s’enterava del que votaven en eixos òrgans.

Durant anys algú s’ha pensat que era l’amo de l’Ajuntament, s’ho ha pensat i ho ha dit així, ha fet i desfet, ha donat a qui a volgut i després els ha exigit que li ho tornaren quan ho ha necessitat. Molta gent s’ha acostumat a demanar favors i a haver-los de tornar després, a fer cues a l’Ajuntament per a una entrada per a la Fira, a veure com es decidien grans obres com la plaça de bous sense consultar la ciutadania. Però això, ara, s’ha acabat, s’ha acabat perquè a partir de maig no hi haurà majories absolutes, no hi haurà senyors a qui obeir i sereu totes i tots vosaltres qui governareu l’Ajuntament, qui decidireu com es fan les coses.

A partir de maig l’Ajuntament de Xàtiva serà un Ajuntament obert, serà la casa de totes i tots. Ho serà perquè portarem a terme totes les propostes que hem fet els últims anys i que el PP no ha volgut fer. No ha volgut perquè les nostres propostes perseguien més transparència, més participació, i ells ho volien amagar tot. A partir de maig:

• Sereu vosaltres els qui decidireu què es fa amb els vostres diners, perquè els pressupostos seran participatius. I això ho portarem a terme perquè creiem que ningú més que vosaltres pot decidir que fer amb els vostres diners.
• Sereu vosaltres els qui decidireu els grans temes, perquè farem consultes ciutadanes per aprovar qualsevol decisió important que s’haja de prendre.
• Sereu vosaltres els qui fiscalitzareu tota l’acció de govern, perquè ho farem públic tot: totes les decisions, totes les factures i qualsevol actuació. No hi haurà res amagat, tot serà transparent.
• Farem assemblees ciutadanes per informar de l’acció de govern, on qualsevol ciutadà podrà parlar i demanar explicacions als seus governants.
• I, sobretot, vigilarem que cada euro que es gaste del pressupost municipal i que signifique contractar alguna persona es gaste amb la màxima transparència i amb igualtat d’oportunitat per a totes i tots, siga per a una contractació directa com a través d’una empresa. Ningú podrà dir que treballa a l’Ajuntament o per a una empresa contractada perquè es amic d’algú que governa.

I no estic parlant de fantasies, de coses inventades. Estic parlant del que es fa als pobles on governa COMPROMÍS, del que es fa a Ontinyent, amb els pressupostos participatius, del que es fa a Tavernes, amb les assemblees ciutadanes, del que es fa a Vila-Real o a Muro d’Alcoi. Estem parlant de bones pràctiques de govern, d’un govern preocupat pel benestar dels seus ciutadans i pel progrés de la seua ciutat.

Així serà el nostre govern a partir del 24 de maig, vosaltres decidireu cada acció, perquè nosaltres serem el vostre govern. Nosaltres tindrem les eines per a canviar Xàtiva, per a posar-la en el lloc que es mereix, per la seua història, pel seu potencial i per la seua gent, però vosaltres tindreu la CLAU del govern, perquè Xàtiva tornarà a ser de totes i tots.

Inauguracions i Llambordes

Queden 91 dies per a les eleccions municipals, 13 setmanes. Tots els partits polítics xativins estan ocupats en concretar els seus programes electorals, en presentar propostes de futur, en dissenyar la campanya electoral, en decidir quin serà l’ordre de la llista electoral (a Compromís ho ha decidit la ciutadania votant en primàries)... Tots excepte un, el PP. El PP, o podríem dir el partit de Rus. El PP no cal que pense cap projecte, no en té cap per a la ciutat, l’ordre de la llista el decidirà Rus a últim moment, i així els tindrà a tots nerviosos fins el final, i no cal que pense com fa la campanya electoral, la fa a través de les institucions amb els diners de totes i tots.

Aquesta setmana, l’espectacle ha sigut vergonyós: Rus, que durant setmanes s’ha estat barallant i tirant-li puntadetes a Fabra, s’ha reconciliat perquè sabia que venia el divendres a inaugurar el Museu de Belles Arts (una obra feta, per cert, amb el criteri contrari de l’anterior director del museu). Una inauguració feta a major glòria dels qui han afonat el País Valencià i Xàtiva. Una inauguració amb la gent al carrer i els polítics del PP dins (jo no he vist en cap foto cap representant de cap altre partit, no sé si va anar algú o no els han tret, sé que jo no vaig anar perquè a Compromís així ho vam decidir), i ja sabeu, la gent va anar perquè els van prometre algun llibre pagat amb els diners de tots, però la volien només per omplir. Nosaltres ja fa temps que vam fer una proposta a l’Ajuntament demanant que els polítics no foren protagonistes de cap inauguració. Ells ho entenen justament a l’inrevés.

I què em dieu de les llambordes perdudes del carrer la Reina? Un senyor inaugura un museu la mateixa setmana que mostra el seu absolut menyspreu per la història i les nostres singularitats. Així com menyspreava les llambordes del carrer la Reina menysprea tot el que més ens estimem les xativines i xativins. O alguna vegada li heu sentit parlar bé (si és possible) del nostre patrimoni, de les nostres tradicions o de la nostra llengua (recordeu això d’aleshores i gairebé). Fa un any vaig anar a Roma i vaig veure com tres persones posaven llambordes en un carrer. Un les picava i donava forma directament a partir d’unes pedres i dos més les posaven en forma de V amb el cordell que els servia per alinear-les. Segur que ho fan així des de fa segles, és la seua personalitat. Quins governants tenim que no valoren la nostra personalitat?

Candidatura a les Primàries per a la llista municipal de Xàtiva

Sóc Joanjo Garcia Terol i sóc regidor de COMPROMÍS  a l’Ajuntament de Xàtiva des de fa cinc anys i mig. Em vaig afiliar al BLOC en 1999, i vaig treballar en diferents responsabilitats durant anys fins que vaig assumir la tasca de representar la ciutadania xativina com a regidor. Durant els anys que porte de regidor he continuat el meu treball, aprenent molt del funcionament de l’Ajuntament al costat d’una gran mestra, la meua portaveu Cristina Suñer. He aportat tot el que he pogut, amb diverses iniciatives, demanant sobre tot més transparència i més democràcia, i també amb propostes defensant les nostres senyes d’identitat i la nostra llengua. Algunes d’aquestes iniciatives han aconseguit canviar el funcionament de l’Ajuntament, com la que demanava que els representants en els òrgans col·legiats donaren compte o el reglament de regals i obsequis.

Ara em trobe il·lusionat amb el que espere que passe els pròxims mesos. Després de molts anys, estic convençut que a partir del 24 de maig hi haurà un canvi al govern de Xàtiva, i jo vull estar en eixe canvi, aportant tot el que he aprés. Sé que no serà fàcil, hi haurà molta faena i molts entrebancs per diverses bandes, però estic disposat a afrontar eixe repte i posar tot el millor de mi, especialment la meua capacitat de treball i organització. També sé que d’ací a les eleccions haurem de treballar molt fins arribar eixe moment, i estic disposat a fer-ho. Per tot això espere que diposites la teua confiança en mi.

QUINA TELEVISIÓ?

Article publicat en l'Informador el dissabte 22 de novembre

Quina televisió necessitem les valencianes i els valencians? Quina ens podem permetre? Quina ens mereixem? Els últims dies s’ha parlat molt de tot açò, amb l’anunci de Rus que farà una televisió, de gestió privada però amb diners públics, “per traure les festes i tradicions”, i de pas a l’alcalde de torn, del PP i submís a Rus, ja se sap, que tots sabem quin és el seu model. Fabra no s’ha quedat curt i també ha dit que reobrirà Canal 9 quan puga, després de gastar-se 144 milions d’euros en tancar-la, molt més dels 60 anuals que costava mantindre-la oberta.

 

Coincidint amb aquests anuncis, quan feia un any del tancament de RTVV, COMPROMÍS va presentar el passat divendres una moció al ple de l’Ajuntament per tal de demanar reobrir la tele i la ràdio de les valencianes i valencians i Rus no va voler discutir-ho, clar ell ja té la seua. Per casualitats d’agenda, el dissabte fèiem també la presentació del documental de Sergi Moyano “Fent memòria... RTVV” i ens acompanyaven Josep Lluís Fitó i Vicent Grau que ens van fer pensar molt amb les seues experiències, algunes no molt agradables, en el seu pas per aquella televisió controlada per Lerma, Zaplana, Camps...

I què fem ara? Quina és la nostra proposta? Intentaré respondre a les preguntes que he enunciat dalt. Els valencians i les valencianes necessitem una televisió que vertebre el nostre País, que no ens faça oblidar qui som i quin és el nostre territori, i necessitem una televisió que parle la nostra llengua. Què faran Rus o Fabra? El PP ha pogut fer açò durant quasi vint anys i no ho ha fet, ha programat en castellà, ha portat tertulians de Madrid i ha censurat en la tele música en valencià, escriptors, artistes, cal recordar-ho? I no cal dir res de la pluralitat, es pot fer una tele plural i hi ha models, si no la fan és per intentar no perdre el poder, que el perdran.

Ens la podem permetre? Clar. Els castellans es poden permetre tindre desenes de canals en la seua llengua? Ho fan. Qui paga? Tots, públiques dels impostos, i privades dels anuncis de productes que comprem totes i tots. Si la Generalitat no té prou diners, que es plante davant de Madrid i demane un finançament just, o que la financie l’Estat, que té l’obligació constitucional de preservar la nostra llengua i no ho fa.

I ens ho mereixem, ens ho mereixem perquè som un poble espoliat pel centralisme i pels nostres mals governants i ja hi ha prou que ens diguen que “en Valencia no hace falta otra televisión”, el que no fa falta són tantes controlades pel PP i tantes en castellà. Que ens tornen els diners que ens deuen i tindrem tele, i ajudes a la dependència, sanitat i educació.

Parra i Rus

Després d'escoltar ahir l'entrevista amb Vicent Parra en Xtradio continue pensant el mateix que pensava d'Alfonso Rus i les seues maneres de fer. Parra insisteix una i una altra vegada que les decisions són de Rus (on hi ha patró no mana mariner), TOTES les decisions, fins i tot que ell fóra diputat. Conta el cas que el va fer president del PP xativí per telèfon quan ell feia el camí de Santiago (no es feien congressos, diu). Els qui som democràtics ens sobta molt tot això, però coneixent a Rus i les seues maneres de fer, no ens estranya, així és com funciona, fa i desfà, afavoreix a qui vol i a qui no vol, no li convé o no li interessa. I el que fa amb les persones que treballen amb ell, ho fa amb la resta, i eixa és la manera de treballar i de governar que porta fent des de fa quasi vint anys. Una manera de treballar que jo considere que no és democràtica, i que s'assembla més al funcionament de les institucions abans de la democràcia que al que hauria de ser en democràcia. Amb l'única diferència que ací es tria a l'alcalde cada quatre anys  i se li dóna un poder absolut.

O dient-ho més clar: totes les decisions importants (aquelles que va dir Mònica Oltra a Xàtiva que s'havien de consultar a la ciutadania), les decideix Alfonso Rus. Deixa fer als seus regidors, i no té més remei perquè no està a Xàtiva en tota la setmana, però ell pren la decisió final quan cal, o fins i tot canvia les decisions preses pels regidors. Per exemple, va fer canviar el criteri de Vidal respecte al tancament del nucli històric (i ell continua dient que el tancaria més hores) o no deixa que Rosa Esteban prenga cap decisió en els òrgans que presideix sense consultar, excepte potser l'última de dimitir, que no té marxa enrere. I parle de dos regidors que porten molts anys amb ell, Rosa, des del principi.

Tornant a Parra, ell declara que després de l'episodi de la seua destitució com a portaveu, ell continua fent la faena perquè està compromés amb la ciutat. És com si li hagueren donat un càrrec que no depenguera de la voluntat popular, que va donar la majoria (per la llei d'Hondt, recordem) al PP i a Rus, que a hores d'ara no confia en ell, i li va arribar a suggerir que se n'anara al grup mixt. Com pot continuar ell treballant en eixe equip? Quin sentit té? Espere que efectivament siga el compromís amb el projecte (que deu ser el seu projecte personal, amb el qual no es va presentar a les eleccions), perquè no vull pensar que Rus i ell tinguen coses que amagar-se l'un a l'altre que eviten un trencament més clar. Encara que no sé què passarà a partir d'aquesta entrevista.

I finalment, un senyor que porta quasi vint anys de regidor, que ha estat un dels principals responsables dels desgavells fets a Xàtiva (començant pel desastre de la plaça de bous, que ell justifica en l'entrevista) i que ha participat en el govern de les festes en Fitur (que algú vos conte el que hi passava), de les Nits al Castell, dels dinarots i soparots, de l'enxufisme i del favoritisme a empreses i del desgavell de les factures en els calaixos (i si ara amb control estricte de l'oposició és el que és, imagineu-vos els primers anys), no pot donar lliçons de res. És necessari un canvi, i ell forma part del que se n'ha d'anar, no del que ha de vindre nou.

#PPantivalencians

Article publicat a Levante-EMV el 9 d'Octubre

En octubre de 2012 vam presentar des de Compromís una proposta en el ple de l'Ajuntament de Xàtiva per tal que s'incrementara i s'assegurara l'ús del valencià en l'Ajuntament. Aquesta proposta va ser rebutjada pel PP, que va argumentar que ells ja feien molt. Segons ells, defenen sempre la nostra llengua i les nostres 'senyes d'identitat', quan la realitat és que el seu únic objectiu és guanyar eleccions per a continuar aprofitant-se del poder, com han fet fins ara, i han utilitzat, utilitzen i utilitzaran la llengua i les nostres 'senyes d'identitat' com a arma electoral.

Recentment, un informe fet per Clara Miralles, una estudiant de física de la Universitat de València, concloïa que el percentatge de valencianoparlants en 2050 serà inferior al 10% si es continua amb les actuals polítiques lingüístiques que es practiquen (o no es practiquen) des dels governs de l'Estat i de la Generalitat per part del PP. L'informe està fet seguint diferents mètodes estadístics fonamentats que arriben a conclusions semblants. Són dades fredes i colpidores, almenys per als que estimem la llengua que parlem, la llengua que ens van ensenyar les nostres mares i pares o la llengua que considerem que és una de les senyes d'identitat importants del nostre poble, i no és precís que coincidisquen les tres condicions per a estimar-la, amb una és prou.

A mi se m'ocorre un paral·lelisme que per als qui estem en Compromís també resulta d'importància: el canvi climàtic. Les últimes dades conclouen que si no es fa res les conseqüències seran catastròfiques en uns anys per al clima, i com a conseqüència, per a l'economia i la nostra manera de viure. Es tracta de responsabilitat amb les generacions venidores. Qui estima el seu País i la seua llengua, està obligat per coherència a fer el possible per a que sobrevisca. Qui estima el seu planeta està obligat a fer el possible per a que no es produïsca la catàstrofe, pel bé dels seus fills i els qui l'han d'ocupar d'ací uns anys.

I no es tracta de respecte a la llibertat. Una empresa pot tindre el dret d'emetre CO₂ per a funcionar, però la població mundial té el dret de tindre un planeta on viure. Una persona pot tindre el dret d'utilitzar la llengua que vulga, però els valencianoparlants tenim el dret de poder viure en valencià, poder expressar-nos així en tots els llocs, tindre mitjans de comunicació en la nostra llengua, veure com s'utilitza en les institucions.

El que jo dubte és si els qui ens governen estimen la nostra llengua, la que és pròpia de la nostra terra, segons recull l'estatut d'autonomia que ells van aprovar. I ho dic des de Xàtiva i en la data en la que recordem la nostra creació com a poble fa 776 anys.

Crisi democràtica

Article publicat en l'Informador el 4 d'octubre de 2014

Tots som conscients que la ciutadania fa anys que reclama un canvi per aprofundir la democràcia, per portar a les institucions d'una manera més directa la sobirania popular. A tots ens han venut sempre que vivíem en una democràcia madura, que havia sorgit d'una Transición exemplar que havia admirat tots els pobles del món. Però la ciutadania, cada vegada més informada, veia com els poders continuaven sent els mateixos, com els governants s'aliaven amb els poders econòmics i fàctics per fer polítiques contràries a aquelles que demanaven els qui els havien votat. Com tenien la recompensa corrupta en forma de comissions, de tants per cent, de sobres, de portes giratòries. Com el poble només tenia l'oportunitat de votar cada quatre anys uns mandataris que després no complien.

Jo pensava, sincerament, que la situació aniria a millor. Que els partits polítics, com hem fet a COMPROMÍS i a altres partits oberts a la ciutadania, serien partidaris d'arribar a una democràcia plena: participació, diàleg, solidaritat, responsabilitat dels governants davant dels seus electors, en resum, tornar a la definició d'aquest sistema: el govern del poble per al poble, no el govern d'uns pocs mentiders sotmesos als poderosos per voler participar en el seu poder. Però veig que els grans poders, aliats amb els partits del sistema no sols volen mantindre les injustícies actuals, sinó que volen augmentar el seu poder, disminuir la democràcia, i de pas recentralitzar l'estat llevant poder a les autonomies, més pròximes al ciutadà, el que també suposarà una castellanització, en el nostre cas, del nostre País.

I per a exemples, alguns simbòlics i altres molt seriosos, recorde: la família del dictador encara és propietària dels béns que va furtar; els morts encara estan en les cunetes; persones amb responsabilitat en la dictadura, com el president del Consell d'Estat, encara tenen responsabilitat; el PP vol (o volia) governar els ajuntaments sense tindre majoria; quasi s'aprova una llei retrògrada contra el dret a decidir de les dones (i no s'ha fet per electoralisme); els grans mitjans de comunicació, controlats; canviem el cap de l'estat sense que parle el poble; el poder judicial, al servei del poder polític i econòmic, i les consultes ciutadanes, com la de Catalunya per saber l'opinió del poble sobre quin model d'estat volen o la de Canàries contra les prospeccions petrolieres, prohibides.

No volen que pensem? No volen que opinem? No volen que decidim. Açò és democràcia?

Joanjo G

Gaza

Hui tots els grups polítics de l'Ajuntament de Xàtiva hem condemnat l'agressió d'Israel al poble palestí. Aquesta ha sigut la meua intervenció:

1843 palestins morts en l’atac a Gaza, dels quals el 73% eren civils i 415 xiquets. Alguns han mort en les seues cases, mentre jugaven a futbol en la platja o davall les sigles de les Nacions Unides en escoles-refugi, la posició de les quals havia sigut comunicada en repetides vegades a l’exèrcit Israelià. Els israelians han perdut a 67 persones, de les quals, 3 civils. La desproporció és evident. Si l’excusa era destruir els túnels que utilitza Hamàs, han eixit a 57 morts per túnel.

No hi ha cap explicació per a aquesta barbàrie: no es pot justificar l’atac a un grup que, segons Israel, és terrorista, assassinant innocents d’aquesta manera. En aquest conflicte, anomenat de forma sarcàstica ‘marge protector’, el que s’ha fet no és protegir, sinó assassinar xiquets, destrossar l’economia civil de Gaza i deixar milers de persones sense casa.

Nosaltres condemnem rotundament l’actitud del govern Israelià que no sembla que tinga intenció ni d’estabilitzar la zona ni d’assegurar la seguretat dels seus ciutadans, sinó de fomentar l’odi entre israelians i palestins, de mantindre als palestins empobrits i a la vegada fàcils víctimes del radicalisme i d’utilitzar la por al terrorisme per mantindre’s en el poder, quan s’ha vist que els qui són terroristes són ells.

Nosaltres condemnem la tibiesa de molts organismes estatals i internacionals, que no condemnen de forma clara l’atac indiscriminat als civils, que no eviten que un estat com l’israelià utilitze armament fabricat en països europeus com Espanya.

Però tanmateix considerem que l’única solució, com sempre, és la Pau. No és una solució fàcil, però és l’única. Però una pau justa, en la que es respecten els drets territorials del poble palestí reconeguts per les Nacions Unides, en la que s’ajude al poble palestí a eixir de la situació en que l’han deixat els atacs d’Israel els anys de bloqueig econòmic. Per tant, mostrem el nostre suport a la solució dels dos estats seguint l'esperit del Pla de l'ONU per a la participació de Palestina (1947) i els Acords d'Oslo: retirada d'Israel dels territoris ocupats a Cisjordània després de la Guerra dels Sis Dies (1967) i establiment d'un estat àrab que coexistisca pacíficament amb l'estat jueu, tot respectant els Drets Humans i la legalitat internacional.

Pensem que ara més que mai és necessària la tolerància i el diàleg, i amb això volem contribuir des de Xàtiva a la solució d’aquest conflicte.