L'Església Nacional

Aquesta Pasqua passada vaig estar a Londres i vaig visitar alguna església anglicana, especialment Sant Pau. Em va impressionar, en arribar-hi, veure a una dona celebrant uns oficis, i per suposat el conjunt arquitectònic testimoni de tants eventes importants per al poble anglés i la seua monarquia. Jo sabia que el cap de l'església és la reina d'Anglaterra, però vaig comprendre quin era l'abast del lligam entre nació i església en veure com en compte dels tradicionals altars de sants i marededéus que tenim al nostre país hi havia monuments i tombes de personatges il·lustres lligats a la història anglesa, com Nelson, Churchill... a més de velles banderes britàniques i angleses penjades per tot arreu. Si ho penseu bé el tema de les banderes no era ací molt diferent: podem veure moltes senyeres en les esglésies valencianes, només a Xàtiva visiteu Sant Pere, Sant Feliu, La Mercè, El Puig (vegeu la foto)... (i encara podrà dubtar algú de quina és la nostra bandera?). Però tots sabem que l'església valenciana, tan identificada en una altra època amb el poble i amb la seua cultura, i guardiana de molts tresors de la nostra història, va ser fonamental per a la castellanització de la nostra terra després del decret de nova planta. Jo, que no sóc especialista en història, vaig mirar en una ocasió les partides de baptisme en la Seu i vaig veure com estaven en valencià fins a mitjans del segle XVIII, i encara que després estaven en castellà, els noms dels batejats continuaven sent valencians fins pràcticament el segle XX. En aquest tema tampoc ha habut transició en el nostre país (com en tants altres, dels quals parlarem un altre dia): l'església continua sent garant de la supremacia del castellà sobre el valencià, continua sent una església al servei de la Nació... espanyola. Sembla que per a l'església espanyola, que sí es preocupa per la seua nació, és fonamental no perdre el País Valencià ja que sembla que donen per perdut el País Basc i Catalunya, que fins i tot es planteja crear una conferència episcopal pròpia. En aquest i en altres aspectes continuen instal·lats en el règim anterior, en aquell nacionalcatolicisme que va lligar a l'església una cosa tan aliena a l'evangeli com el feixisme. Així doncs ja fa temps que tots els bisbes que envien a València no són valencians. De tota manera una persona pot arribar a un lloc de treball, a un país amb una altra llengua i cultura i integrar-se. Però no és el cas de Garcia-Gasco. I ara el pes d'aquests senyors en Roma fa que nomenen cardenal a un bisbe que si s'ha destacat per alguna cosa no ha sigut pel seu carisma, sinó per menysprear la llengua i la cultura dels valencians i dedicar-se a grans projectes i a seguir els dictats de dalt abans que escoltar les necessitats dels seus fidels. Llig la llista de cardenals que han sigut bisbes de València i destaquen els Borja. No sé si es preocupaven de les necessitats del seu poble o de les seues, però almenys sabien quin era el seu país i la seua llengua i no s'oblidaren mai d'ells.